La història del recinte de l'Escola Industrial - Recintes

Orígens. Context polític i social

La història del recinte Escola Industrial, que ocupa gairebé 60.000 m², ens trasllada a Can Batlló, una de les primeres fàbriques cotoneres de Catalunya. La fàbrica va ser propietat de la família olotina d’aquest cognom. Es va fundar a començaments de 1870 després d’una complexa operació de compra de parcel·les i la unió de quatre illes de cases de l’Eixample barceloní entre els carrers del Comte d’Urgell, Viladomat, Rosselló i París. Dos anys abans, s’havia aconseguit el permís legal de l’Ajuntament de la ciutat. En aquells moments, el barri de l’Eixample es trobava en fase d’urbanització, i el projecte inicial de l’enginyer Ildefons Cerdà, que preveia un traçat de carrers quadriculat i amplis espais per a vianants i jardins interiors, va patir canvis substancials.

 

El país estava atrapat en una època convulsa: havia esclatat la Revolució de Setembre del 1868, anomenada La Gloriosa, que havia culminat amb el destronament i exili d’Isabel II i s’encaminava cap a una monarquia parlamentària amb un perfil democràtic que va acabar en l’efímera Primera República espanyola entre 1873 i 1874. Entremig de tot aquest procés també va esclatar la Tercera Guerra Carlina entre els anys 1872 i 1876. Tot plegat no semblava el millor auguri per a la nova fàbrica a la capital catalana.

El 1870, Barcelona va patir la darrera epidèmia de febre groga, que va deixar 1.235 morts. El 29 de novembre d’aquell mateix any va néixer Enric Prat de la Riba, a Castellterçol; un mes després, el 30 de desembre, Joan Prim i Prat, president del Consell de Ministres, va morir assassinat a Madrid. El passat i el futur de Catalunya es creuaven simbòlicament en el temps. El 1877, la ciutat tenia una població de prop de 250.000 habitants.s.

La fàbrica de Can Batlló

El 1847, Can Batlló va copiar el model de la fàbrica tèxtil L’Espanya Industrial, fundada a Madrid per la família igualadina Muntadas, que es va traslladar al barri de Sants pocs anys després. Ambdues fàbriques estaven integrades per dues seccions ben diferenciades: la de filatura i la de tissatge. L’enginyer mecànic Alexandre Marye va ser l’encarregat de dissenyar l’obra industrial de Can Batlló.

 

L’edifici de filatura, la façana del qual dona al carrer del Comte d’Urgell, es va concebre com un espai de cinc pisos, atès que el pes de les màquines selfactines permetia aquest estalvi d’espai. En total aplegava uns 17.500 m2, 60.000 fusos i quatre màquines de vapor de 100 cavalls cadascuna que permetien accionar les selfactines. A la part posterior, en l’espai que avui s’anomena Edifici el Vagó, hi havia una sala de màquines d’una altura equivalent a tres plantes.

 

La sala de tissatges, també coneguda com sala hipòstila, i que coincidia amb l’eix paral·lel del carrer de Còrsega, tenia una sola planta que suportava el pes dels 1.500 telers, dues màquines de vapor que els accionaven i una zona de magatzems. Tot plegat ocupava un gran espai rectangular soterrat d’uns 7.000 m².

La sala de tissatges va ser projectada pel mestre d’obres valencià Rafael Guastavino, encarregat de l’obra civil després d’haver guanyat amb només 26 anys el concurs per a la construcció de la fàbrica. Can Batlló va ser el primer edifici industrial que va projectar Guastavino, en el qual va aplicar per primer cop la volta de maó amb ciment combinada amb ferro, que després es va utilitzar en edificis com l’Hospital de Sant Pau, la Casa Milà o la fàbrica tèxtil Aymerich, de Terrassa. La sala de tissatges estava formada per una retícula de columnes de fosa que suportaven uns arcs sobre els quals descansaven voltes de maó enguixades. A la part superior d’aquesta sala hi havia un gran terrat de rajola farcit de claraboies i presentava un seguit d’obertures al llarg de la superfície superior que aportaven una gran quantitat de llum. Finalment, el subsol de l’edifici subterrani aprofitava la topografia original del terreny per evitar un gran moviment de terres.

 

Al marge d’aquestes dues seccions principals de la fàbrica, es van construir uns magatzems per a les matèries primeres i els productes comercials, i oficines d’administració i per a la venda dels productes.

El recinte de la fàbrica es va tancar amb un mur perimetral, i els 2.200 obrers que hi treballaven entraven per un portal de grans dimensions obert al carrer del Comte d’Urgell. El conjunt de les xifres de producció de Can Batlló era monumental: 1.100.000 kg de fil de cotó i 12.480.000 m de tela de cotó cada any.

Un element fonamental de la fàbrica va ser la reserva d’aigua per a les catorze calderes de les màquines de vapor distribuïdes al llarg del recinte. S’hi van construir tres grans basses d’aigua, que s’alimentaven de mines existents o bé en captaven d’altres que eren a prop del recinte. Alhora, el fum de cada una de les màquines de vapor es recollia a través de grans fumerals subterranis en una única xemeneia monumental. Can Batlló funcionava amb llum de gas, però, a partir de 1876, es van fer les primeres proves de llum ’elèctrica, proveïda per l’empresa Dalmau i Xifra. Va ser una de les primeres fàbriques de la ciutat a utilitzar ’energia elèctrica, juntament amb la de Xocolates Juncosa, ubicada al carrer Gran de Gràcia, 2-4.

Al llarg de la seva història, Can Batlló va viure grans turbulències que van escurçar-ne el desenvolupament. Aquestes agitacions van anar des d’atemptats —com l’assassinat del director de la secció de teixits d’un tret el 1882— fins a un seguit d’incendis —com el que va patir el magatzem de cotó poc després d’aquesta mort violenta. En aquell moment, els germans Batlló van decidir tancar l’empresa, tot i que durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 la van tornar a obrir. Amb anterioritat, el 1878 havien posat en funcionament una altra fàbrica a la Bordeta, al districte de Sants-Montjuïc, que a l’esmentada Exposició va obtenir la Medalla d’Argent per la qualitat i el preu dels seus teixits.

El 1889, amb motiu de l’explosió d’una bomba a les oficines de l’empresa a la rambla de Catalunya, que va provocar la mort d’un ordenança, la fàbrica del carrer del Comte d’Urgell es va tancar definitivament. Era la fi d’una trajectòria curta de dinou anys per a una fàbrica de dimensions monumentals. La història resulta moltes vegades imprevisible: l’any del tancament i la dissolució de la Societat Batlló i Batlló, el 24 d’octubre de 1889, va tenir lloc l’Exposició Universal de París, en què l’atracció principal va ser la torre Eiffel, construïda només per a aquest esdeveniment, però que, avui dia, encara continua dempeus.

Les dificultats van fer que al cap d’uns anys Enric Batlló i Batlló, fill de Feliu Batlló i Barrera, un dels fundadors de les fàbriques, decidís centrar el seu interès en els negocis immobiliaris. La família va vendre la maquinària de l’antiga fàbrica i va intentar trobar un comprador del recinte, però no va ser fàcil aconseguir-ho.

Orígens de l’Escola Industrial

El 1902, el Foment del Treball va publicar a la seva revista El Trabajo Nacional un projecte per a la creació d’una escola industrial catalana. Un any després, un nou text adreçat al Ministeri d’Instrucció Pública va aparèixer a la revista de l’Associació d’Enginyers Industrials. D’acord amb aquest text, l’Escola Industrial constava de l’Escola d’Enginyers Industrials i de l’Escola Provincial d’Arts i Oficis, i abastava tota l’escala de l’ensenyament industrial en els nivells elementals, secundaris i superiors. El centre, que s’havia d’establir en un edifici o més i estava regit pel Patronat de l’Escola Industrial de Barcelona, creat per Reial decret el 30 de març de 1904, va ser impulsat pel Foment del Treball, l’Associació d’Enginyers Industrials, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona, el president de la qual presidia el Patronat. Aquest decret de fundació es va llegir durant la sessió de constitució formal del Patronat celebrada el 26 de maig de 1904, al saló de sessions de la Diputació de Barcelona.

Evolució del recinte durant el segle XX

El 21 de novembre de 1906, el Patronat de l’Escola Industrial va adquirir finalment la fàbrica de Can Batlló. El 1910, el mateix Patronat va signar la cessió d’un terreny de 12.276 m² a la Diputació de Barcelona, dels 69.200 m² del total. A partir d’aquell moment es van construir tot un seguit d’instal·lacions que conformarien el conjunt de l’Escola Industrial de Barcelona.

 

Durant els anys de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923/1925), es va donar una nova embranzida al conjunt de l’Escola Industrial amb la construcció d’un seguit d’instal·lacions, com ara l’Escola del Treball, l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades, l’Escola d’Infermeres, l’Escola de Bibliotecàries o el Servei Meteorològic de Catalunya. Darrere aquest impuls arquitectònic hi havia Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat entre els anys 1917 i 1924, el qual va apostar per un programa ambiciós de renovació de l’ensenyament.

 

Els arquitectes d’aquestes noves escoles van ser Josep Goday (1882-1936), encarregat de les obres de l’Escola del Treball; Joan Rubió i Bellver (1870-1952); Lluís Planas i Calvet (1879-1954), (1882-1936), encarregat de les obres de l’Escola del Treball Edifici del Rellotge) per allotjar-hi les escoles d’Enginyers i Arquitectura, i Francesc de Paula Nebot (1883-1965), encarregat de les oficines i la biblioteca del Consell de Pedagogia. Les seccions de les diferents escoles integraven ensenyaments diversos que anaven des de l’estudi dels teixits fins a l’automobilisme, passant per les màquines de vapor i la construcció civil. En tot aquest procés, la Diputació de Barcelona subvencionava els projectes i a canvi es quedava la titularitat de bona part dels terrenys.

Les dictadures sempre trenquen els fils del desenvolupament i durant els anys de la de Primo de Rivera (1923-1930) el recinte va viure una etapa convulsa amb expulsions del professorat i una reorientació ideològica contrària al catalanisme. El docent belga Georges Dwelshauvers, director del Laboratori de Psicologia Experimental; Alexandre Galí, administrador de l’Escola Industrial, i Rafael Campalans, director de l’Escola de Treball, van ser apartats o van dimitir del seu càrrec davant l’anticatalanisme de la dictadura.

Moltes de les institucions de l’Escola Industrial van quedar suprimides. A partir de 1929, la Universitat Industrial va passar a dir-se Real Politécnico Hispano Americano; i el directori militar va aprovar un estatut d’ensenyament industrial que establia un model uniformista i suprimia l’etapa descentralitzadora prèvia. Finalment, la Reial ordre del 18 de març de 1924, ratificada per l’Estatut d’ensenyament industrial del 31 d’octubre de 1924 que forçava la unificació de les escoles en una única escola industrial, obligava a integrar forçosament l’Escola d’Enginyers al recinte industrial, fet que es va consumar el 1927. Dos anys abans, es va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. Era la fi del somni d’oferir un ensenyament alternatiu a l’oficial de l’Estat.

El president de la Diputació de Barcelona durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny, va emprendre entre 1925 i 1930 una important activitat constructora i arquitectònica per tornar a prestigiar la institució. Al recinte de l’Escola Industrial, l’arquitecte  Joan Rubió i Bellver va projectar quatre nous pavellons centrals, que es van construir entre 1928 i 1929, per als nous laboratoris sobre la gran sala de telers i que van suposar la consecució de nous espais per a l’Escola d’Enginyers.

Darrere de l’antic edifici que havia ocupat Can Batlló, Rubió i Bellver només va deixar espai per al que seria la Residència d’Estudiants, a l’antic espai de l’Escola Superior d’Agricultura. També va reformar i ampliar l’Escola del Treball i va equilibrar tot el conjunt del recinte industrial, i va renovar tota la façana del carrer del Comte d’Urgell, on va projectar l’accés principal. El 1927, Rubió i Bellver va finalitzar el cos central d’entrada de l’edifici, amb un vestíbul d’embigat radial de maó de pla sobre bigues de ferro a mode de templet porticat amb columnes de pedra. Coincidint amb totes aquestes reformes, es va aprovar el manteniment de l’antiga xemeneia de la fàbrica, dissenyada per Guastavino. En arribar la dictadura de Primo de Rivera (1928 i 1929), el recinte estava pràcticament construït i ja presentava la imatge que té avui.

La inauguració de la nova residència per a estudiants va tenir lloc el 1928 i l’any següent també es va posar en marxa una piscina de mides reglamentàries, aprofitant una de les basses de l’antiga fàbrica; l’altra bassa es va continuar utilitzant com a dipòsit d’aigua. Ambdues instal·lacions eren a la part posterior del recinte, que ja s’utilitzava anteriorment com a camp d’esports. El 1964, la piscina Sant Jordi va ser objecte d’una reforma profunda amb el nou disseny de l’arquitecte Manel Baldrich. En morir Baldrich, l’arquitecte Camil Pallàs i Arisa va acabar els últims serrells. La piscina es va inaugurar el 25 de juny de 1966 i va ser la primera de dimensions olímpiques a tot l’Estat espanyol. L’escultor i pintor Josep Maria Subirachs va dissenyar l’escut de la Diputació de Barcelona, que era a l’entrada des del carrer de París, i el pintor Albert Ràfols-Casamada va ser l’autor dels vitralls i esgrafiats dels paraments interiors de la piscina.

 

 

El 1986, la Diputació de Barcelona va aprovar el Pla d’adequació i ordenació de la Universitat Industrial, que es va desenvolupar durant els anys 1989-1990. L’actuació més important fou la rehabilitació de l’Edifici el Rellotge, on eren les antigues naus de la filatura, dirigida pels arquitectes Joan Margarit i Carles Buxadé. El recinte, que aleshores es va obrir al pas de vianants, avui acull nombroses dependències administratives adreçades a la cooperació municipal en el camp de la cultura i l’educació, així com una de les seus de l’Arxiu General, encarregada de la documentació administrativa. El conjunt total aplega 28.537 m² edificats, 11.504 m² de vials, 10.523 m² de zona enjardinada i 9.536 m² de zona esportiva. L’any 2000 es va actualitzar el nivell de protecció arran de la revisió del catàleg de patrimoni arquitectònic de la ciutat.