Ferran Armengol, amb un estil narratiu, quasi detectivesc, aborda els orígens del ferrocarril a Barcelona a partir de moltes fonts documentals, situant-lo en el marc de les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques de la primera meitat del segle XIX.
La inauguració de la línia ferroviària de Mataró, l any 1848, representa l entrada a l era del ferrocarril de Barcelona i, per extensió, de tota la península Ibèrica. Tanmateix, ja l any 1800 s havia assajat a la mateixa Rambla un sistema de transport sobre carrils, el canal en sec , concebut pel científic barceloní Francesc Salvà i Campillo com a alternativa als canals de navegació.
El canal en sec de Salvà i el carril de Mataró són, doncs, les fites que emmarquen l arrencada del ferrocarril a Barcelona, per bé que revelen els contrastos que experimentava la ciutat mentre Europa i Amèrica vivien la revolució del transport dels segles XVIII i XIX. L experiment de Salvà s avançava quatre dècades al debat sobre la substitució dels canals de navegació pel ferrocarril.
El Barcelona-Mataró, en canvi, es va construir amb tecnologia i capital importats d Anglaterra i va arribar quan pràcticament tots els països d Europa occidental havien posat en marxa les seves primeres línies ferroviàries. Sens dubte, aquest decalatge deriva de la crisi econòmica i política de la Barcelona d aquell temps però no és menys cert que aquestes iniciatives mostren una societat oberta al món, connectada amb els mitjans científics i intel·lectuals europeus i relligada amb altres ciutats d Europa i Amèrica a través del comerç marítim. Ben mirat, que Barcelona fos testimoni d un experiment precursor del ferrocarril i també de la primera línia ferroviària de la península Ibèrica no és pura coincidència.