La història de Can Serra
OrÃgens de Can Serra. La Casa Serra
La història de Casa Serra arrenca la darrera dècada del segle XIX. En aquella època Barcelona es trobava immersa en un procés de canvis profunds que sâencaminaven cap a la modernitat europea. La capital catalana tenia, lâany 1887, 400.000 habitants, el mateix nombre de persones que un any després van visitar lâExposició Universal de la ciutat. LâExposició va servir per exhibir el potencial econòmic i industrial de Barcelona, i també va ser una oportunitat per a la remodelació urbanÃstica. El 1892, la Unió Catalanista va fer públiques les Bases per a la Constitució Regional Catalana, popularment conegudes com a Bases de Manresa, que va ser el primer projecte polÃtic dâautogovern català .
En aquests anys Barcelona es trobava immersa en un veritable boom de lâespeculació borsà ria (1890-1892), allò que lâescriptor NarcÃs Oller va definir i amb què va titular la seva novel·la La febre dâor. Pere Serra i Pons podria haver estat un dels seus protagonistes: era un comerciant nascut a Manresa el 1846 que havia deixat el negoci familiar de ferreteria per traslladar-se a la capital catalana el 1874. Serra va concentrar bona part del seu capital en els negocis immobiliaris, que va focalitzar en la part alta de lâEixample, a banda i banda del passeig de Grà cia.
El 20 dâabril de 1897, la Vila de Grà cia va ser agregada a Barcelona. Dos anys després, concretament durant el juliol de 1899, Serra va comprar dues cases situades als números 155 i 157 del carrer de Còrsega, amb un pati que tenia sortida a lâavinguda Diagonal, aleshores coneguda com a avinguda dâArgüelles. Encara al desembre dâaquest mateix any va escripturar una altra compra, en aquest cas de dos solars veïns del xamfrà de la rambla de Catalunya.
Pere Serra i la seva dona, Susanna Suaña i Soldevila, que procedia dâuna famÃlia acomodada també de Manresa, no tenien fills. Primer residien a la Rambla de Catalunya. Posteriorment es van traslladar al número 155 del carrer de Còrsega, que delimitava amb els solars de lâesmentada rambla. El 1901 Serra va vendre la finca del número 157 i va encarregar un projecte dâedificació dâuna casa unifamiliar a lâarquitecte i polÃtic Josep Puig i Cadafalch, que havia estat escollit aquest mateix any regidor de lâAjuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista, el partit presidit per Enric Prat de la Riba.

Josep Puig i Cadafalch, c. 1917-1923. AGDB. Fons: Diputació de Barcelona. Autoria desconeguda.
Puig i Cadafalch tenia aleshores trenta-quatre anys i sâhavia mostrat molt crÃtic amb el Pla Cerdà , que va establir una uniformitat urbanÃstica a lâEixample barcelonÃ. Puig era partidari de dotar cada edifici amb una singularitat arquitectònica, com havia demostrat recentment a la Casa Amatller, al costat de la Casa Batlló, i com va fer també a la Casa Trinxet, construïda entre 1902 i 1904, i que estava situada al carrer de Còrsega 268, a tocar del carrer de Balmes.
Per a la Casa Serra, Puig i Cadafalch va projectar un palauet dâestil neogòtic amb elements renaixentistes que sâinspirava en la Casa Gralla, ubicada al carrer de Portaferrissa, però que havia estat enderrocada el 1856. La Casa Serra va ser també ornamentada amb una sèrie dâescultures ubicades a lâentrada, al vestÃbul i a la façana i que van ser dissenyades per Eusebi Arnau i Mascort, i Alfons Juyol, col·laboradors habituals de Puig i Cadafalch. A la porta de la casa es va decorar un escut dâarmes imaginari de la famÃlia, atès que el llinatge dels Serra no era nobiliari, i la representació dâuna parella en referència a Pere Serra i la seva muller, Susanna Suaña.

Detall dâornamentació escultòrica a la Casa Serra, c. 1990-2000. AGDB. Fons: Diputació de Barcelona. Autoria desconeguda.
Al llarg de la façana, i acompanyant cada finestra, els escultors van representar figures destacades de la cultura europea com ara el pintor Marià Fortuny, el poeta Jacint Verdaguer (que havia mort lâany 1902), els escriptors Miguel de Cervantes i Frederic Soler Serafà Pitarra, o el compositor alemany Richard Wagner.
El gener de 1902 Serra va demanar permÃs a lâAjuntament de Barcelona per edificar una casa amb una planta semisoterrada i tres plantes més al damunt. El 1903 encara va comprar un altre solar a la mateixa zona i, encara sense haver rebut la llicència per edificar, va demanar la modificació de lâanterior amb vista a lâampliació de les plantes que donaven a la Diagonal i la construcció dâuna entrada de carros i de servei al número 395 de la mateixa avinguda.

Vista general de Can Serra, c. 1910. AGDB. Fons: Mancomunitat de Catalunya. Autoria: A.T.V. (Ãngel Toldrà Viazo)
El somni immobiliari de Pere Serra semblava avançar sense cap entrebanc fins aleshores, però a partir de 1904 van començar a sorgir tot un seguit de problemes que en van dificultar lâexecució i van impedir lâacabament de la casa. El cost de les reformes i el conjunt de modificacions introduïdes al llarg dels anys havien augmentat considerablement el pressupost de les obres que, sumats a problemes de salut adduïts pel mateix Serra, van portar a lâaturada del projecte a començaments de 1905. Dâaquesta manera la Casa Serra mai no va arribar a ser habitada com a residència familiar. Tot plegat ajudava a entendre per què el jurat del premi que lâAjuntament de Barcelona concedia anualment al millor edifici de la ciutat, no va recaure mai en la Casa Serra.
Serra sempre va mostrar el seu malestar davant les crÃtiques que es feien ressò de la impossibilitat dâedificació de la casa per raons monetà ries. En aquest sentit, quan el seu germà Manel, que sâhavia traslladat amb ell a la capital catalana en el passat, li va parlar de lâinterès que la Companyia de Santa Teresa de Jesús havia mostrat cap a lâedifici, Serra va pensar inicialment en la possibilitat de cedir-ho de manera gratuïta, però finalment es va decantar per la venda.

Vista parcial de la façana de Can Serra, c. 1910-1920. AGDB. Fons: Diputació de Barcelona. Autoria desconeguda.
El 3 dâagost de 1908, la companyia religiosa va comprar la casa en una operació que li va ser econòmicament favorable. Pere Serra va imposar la prohibició dâaixecar cap planta més damunt de la planta baixa construïda a la part de la Diagonal. Tot i que la seva intenció va ser continuar vivint a la propietat que tenia al carrer de Còrsega, finalment va deixar lâilla i es va construir una casa a Sarrià i una altra a la Garriga. Serra va morir el 1919 i la seva dona va heretar la casa del carrer de Còrsega, fins a la seva mort lâany 1938.
El col·legi de la Companyia de Santa Teresa de Jesús
Amb la compra de la Casa Serra per la Companyia de Santa Teresa de Jesús, congregació fundada el 1876 pel capellà Enric dâOssó, va començar la segona història de lâedifici. Les germanes teresianes volien convertir lâespai en un centre dâensenyament per a nois i noies fins a set anys, fills de les famÃlies benestants de lâEixample.
Lâarquitecte encarregat de lâadaptació de lâedifici va ser Gabriel Borrell i Cardona, qui també havia participat en les obres de la capella de lâescola que la companyia tenia al carrer de Ganduxer, després de la marxa dâAntoni GaudÃ. Lâany 1909 la congregació ja tenia els permisos municipals per edificar i el mes de juliol va rebre els permisos dâhabitabilitat, justament quan es va produir lâesclat anticlerical i revolucionari conegut com la Setmana Trà gica, si bé la Casa Serra va quedar fora del seu camp dâacció.
Lâescola de les Teresianes, a banda de la secció de pà rvuls, també oferia la possibilitat dâestudiar batxillerat, comerç, magisteri, institutrius i ensenyament domèstic. Una part de lâedifici es va destinar a residència de la congregació religiosa.

Façana del Col·legi Teresià , c. 1926. AGSTJ. Autoria desconeguda.
El col·legi teresià de Can Serra va veure passar moments històrics ben diversos com la Mancomunitat de Catalunya, el primer autogovern català des de 1714 entre els anys 1914 i 1925, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la Segona República (1931-1936). Al llarg dâaquest temps, la societat catalana sâhavia endinsat en la modernitat europea i en una progressiva laïcitat.
Davant lâesclat de la Guerra Civil espanyola, el juliol de 1936, les prop de 500 teresianes de Can Serra van abandonar lâedifici i van lliurar les claus a la Generalitat de Catalunya, que el va confiscar. Aquest fet va evitar lâassalt i incendi de lâescola, protegida pel Servei de Patrimoni, que depenia del Departament de Finances, dirigit per Josep Irla.
Entre el 22 i el 28 juliol lâedifici era hospital de sang i a lâagost va ser la seu del Consell Sanitari del Comitè Central de MilÃcies Antifeixistes, organisme creat pel president de la Generalitat, LluÃs Companys, per organitzar militarment les forces que van lluitar contra lâalçament militar. A partir dâoctubre de 1936, el Consell Sanitari va dependre del Consell de Sanitat de Guerra, situat al número 40 de lâavinguda Diagonal, molt a prop de Can Serra. Entre maig de 1937 i novembre de 1938 també va acollir la seu de les Brigades Internacionals.

Vista general de Can Serra, c. 1930. AGDB. Fons: Diputació de Barcelona. Autoria desconeguda
El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona i aquella mateixa nit les tropes marroquines van ocupar Can Serra. Les monges teresianes van tornar rà pidament a lâedifici per evitar una nova confiscació. En aquest punt comença la tercera història de Can Serra. Durant el mes de febrer lâorde teresià va recuperar el control de Can Serra i al mes següent, tot i les mancances materials i els pocs alumnes, es va reprendre lâactivitat escolar. També es van portar a terme noves obres de reconfiguració a diferents espais de lâedifici i a partir de 1944 les activitats escolars es van ampliar, fins i tot amb classes nocturnes per a treballadores diürnes.
El col·legi teresià va incrementar progressivament el ritme de les activitats, fins al punt que a partir de 1945 van decidir fer obres dâampliació en la part posterior de lâedifici que dona a la Diagonal. Cal destacar que fins a la venda de la casa dels Serra al carrer Còrsega lâany 1940, la congregació religiosa no va tenir la possibilitat de fer obres dâampliació de lâedifici. El motiu: la clà usula que Pere Serra havia introduït en la compravenda.
Lâarquitecte encarregat de les obres de remodelació va tornar a ser Puig i Cadafalch, impulsor del projecte originari, però inhabilitat oficialment per exercir la seva feina i poder signar els plà nols, atesa la seva trajectòria catalanista. Va signar les obres Josep Maria Pericas i Morros, arquitecte amic de Puig i que havia participat durant la dècada de 1920 en la construcció dâun edifici conegut com a Cinc dâOros, situat a la cantonada entre la Diagonal i el passeig de Grà cia. Sâhi va edificar un nou cos de dos pisos amb façana a la Diagonal.
A partir dels anys seixanta les germanes teresianes van començar a considerar la possibilitat de vendre lâedifici, atesa la consolidació i augment progressiu del nombre dâalumnes del centre educatiu que tenien al convent de Ganduxer. La inclusió de Can Serra en el catà leg de patrimoni arquitectònic de la ciutat de Barcelona lâany 1961 va fer descartar lâopció temporalment, si bé el catà leg no era gaire respectat. Eren els anys de mandat de lâalcalde Josep Maria Porcioles i la ciutat vivia un context dâespeculació urbanÃstica.

Façana del Col·legi teresià , 1969. AGSTJ. Autoria desconeguda
El 1966 la comunitat teresiana va sol·licitar permÃs a lâAjuntament per enderrocar la casa, però això no era possible sense lâexclusió de Can Serra del catà leg de patrimoni de la ciutat. Malgrat les protestes veïnals i les del Col·legi dâArquitectes, que sâhi havien oposat amb força, uns anys després lâedifici va quedar desvinculat de lâesmentat catà leg. Si bé les protestes no havien pogut impedir la demolició dâedificis històrics com la Casa Trinxet, construïda per Puig i Cadafalch, lâenderrocament de la Casa Serra es va poder aturar grà cies a ser catalogat com a monument històric i artÃstic per la Direcció General de Belles Arts, que depenia del Ministeri dâEducació i Universitats del Govern espanyol.

Els pastissers Antoni Escrivà i fill amb una mona de xocolata amb la forma de Can Serra, c. 1987-1995. AGDB. Fons: Diputació de Barcelona. Autoria desconeguda
Seu central de la Diputació de Barcelona
Amb lâarribada de la democrà cia, lâedifici va sumar la seva quarta història. El 1977 lâalcaldia de la ciutat va tornar a incloure Can Serra dins el nou catà leg de patrimoni. Set anys més tard, la Diputació de Barcelona va adquirir lâedifici. Durant un temps el van anomenar Palau Provincial, com s'havia anomenat el palau de la plaça de Sant Jaume, que va ser la seva ubicació durant cent seixanta-cinc anys.

Projecte dâexecució de Can Serra segona fase, 1985. AGDB. Fons: Diputació de Barcelona. R. 6336
Finalment, el 22 dâabril de 1987 es va inaugurar la nova seu central de la Diputació de Barcelona, alhora que es va aprovar la cessió del Palau de la plaça de Sant Jaume a la Generalitat de Catalunya.

Vista panorà mica de les obres a Can Serra, 1987. AGDB. Fons: Diputació de Barcelona. Autoria desconeguda.
Dâaquell somni de Pere Serra de construir-se un palauet familiar queda actualment la construcció parcial i el seu nom en un edifici que forma part dâun organisme públic que dona servei a la ciutadania. Barcelona ha canviat molt al llarg del segle que va de 1890 a 1990: ha passat de 500.000 habitants a tenir-ne 1.754.900. Ha vist sorgir el catalanisme a finals del segle XIX, la recuperació de lâautogovern amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923/1925), ha viscut dues llargues dictadures (la de Primo de Rivera entre 1923 i 1930, i la franquista entre 1939 i 1975), una segona República que va durar poc més de cinc anys (1931-1936), una Guerra Civil (1936-1939) i lâafusellament del president de la Generalitat LluÃs Companys (1940). La ciutat també ha viscut profundes transformacions urbanÃstiques i vist desaparèixer edificis i emplaçaments històrics, com la Casa Gralla o la Casa Trinxet. A vegades hi ha històries que, malgrat trobar-se en èpoques de forts canvis, tenen una llarga continuïtat: la de Can Serra és una dâelles.

Panorà mica de la cantonada Rambla de Catalunya amb Diagonal que ocupa Can Serra, 2000. AGDB. Fons: Diputació de Barcelona. Ãscar Ferrer.